Els Amics segons Maria Antolín
No era un dia normal.
A les 12.30 estàvem tots citats a Sant Andreu. Els de Girona vam arribar una mica tard, res greu… però faltava planxar uns pantalons que es van acabar fent eterns. Arribem a l’estudi i allò era un no parar de gent fent coses diverses “Has imprès la llista?”, “Heu fet els cartellets de la botiga?”, “Heu provat les projeccions?” eren algunes de les preguntes que suraven a l’ambient. Tot a punt. Fem una repassada a les bases i llestos… fem el més important: anem a dinar. Unes pizzes habituals al lloc habitual: Calzone, Capricciosa, Bolonyesa i Muntanyesa.
Els Amics segons Natalia Casal
Amb l’estómac ple ja és una altra cosa. Passa el temps ràpid. Cafè (sense postres previs) i cap a l’estudi. Recollim tot i amb la furgo cap a l’Apolo. Entrem i “Uau!”. Descarreguem i comencem a muntar. Proves de so. “Un, dos, provant! Sí, va, va, sí! Eh? NO!” La guitarra acústica ha patit un accident mentre veníem cap aquí. Dios…. nervis…. No es pot arreglar. SORT! que en Dome havia portat la seva per si passava alguna cosa. Bé! Tocarem amb aquesta. “No m’agrada el so!” “És el que hi ha”. Vale. Provem amb el coet al cul. “Hi ha gent a fora?”, “Molta!”, “Però van al concert de jazz de l’APOLO 1 o aquí?”… Entrem als camerinos. Canguelis. Minuts d’espera eterns. ” Sí que hi ha gent”. 5 minuts. “Tú, que això s’anima”. 5 minuts. “Tio que hi ha MOLTA gent!”. 5 minuts. “Chicos, es hora de salir”. En Curti va cap a la taula de so. “Inspirem, expirem”. Surt en Dani a l’escenari i comença l’espectacle.
Els Amics segons Teresa Fargas
Ben aviat la segona part amb més fotos vostres!
