El viatge dels kiwis

28 07 2008

Estem asseguts a la terrasseta de casa d’uns amics d’aquí a nova Zelanda. Aquesta primera setmana l’hem passada amb ells mentre busquem piset. El lloc és espectacular. A primera línia de mar (un mar molt fresquet, per cert), rodejat d’arbres, tranquil, i tocat pel solet d’hivern de les 11 del dematí. Tot fa bona olor. A la regió de Wellington plou una mitja d’1 m de pluja a l’any i ja us podeu imaginar lo verd que està tot. A Barcelona crec que de mitja tenim uns 600 mm a l’any, o sigui que hi plou quasi el doble.

Des de que hem arribat hem pogut comprovar que el temps juga un rol molt important a l’illa. El clima és molt més salvatge del que estic acostumat. De fet quan vius en una ciutat vius generalment d’esquena al clima. Aquí, en canvi el clima et rodeja constantment i esdevé una entitat permanentment canviant: rafagues de vent que fan trontollar les cases de fusta, cortines de pluja que apareixen i desapareixen mentre condueixes per l’autopista, un mar que s’esbalota quan les tempestes arriben del sud procedents de l’Antàrtida. El clima t’embolcalla i et recorda que qui mana és ell.

Wellington és famosa pel seu vent: l’anomenen “Windy Welly” . Els paraigües tenen poc èxit entre la la població ja que queden trinxats amb un parell de ràfegues ventoses sobtades, així que la gent va amb els seus impermeables a tot arreu.

Primeres impressions

La primera impressió a l’arribar al país és que tot és molt cívic, net, polit i verd. Per a nosaltres, gent del mediterrani, fins i tot massa cívics. Tot molt disciplinat i això fa les coses molt més senzilles. No hi ha aquella sensació de lluita constant per a la supervivència com estem acostumats a les nostres terres.

La segona primera impressió és que hi ha poca gent a la ciutat: són pocs i això es nota al transitar pels carrers i botigues. Encara em pregunto com fan calers si hi ha tan poca gent? El relaxament es nota en els mínims detalls: quan et posen el cafè amb cura exquisita (netegen i netegen la màquina), o et serveixen el pa calentet amb el microones, els conductors paren als passos de zebra, no hi ha grafitis a les parets (he trobat un petit carrer amb alguns grafiti on suposo que tots els grafiteros de la ciutat s’han desfogat), no hi xiclets enganxats al terra, ningú fuma i la gent parla ràpid menjant-se les vocals i baixet.

Ah, per cert, fa molt gràcia quan parlen: totes les “e” les pronuncien “i”. O sigui que “red” sona “rid”, o “leg” sona “lig”; o la pronuncia de l’article “a” (a bike) que ho pronuncien “ei” bike. etc…L’altre cosa que m’ha copsat la vista són els petos reflectants. En general els anglosaxons son els reis dels petos cridaners i aquí especialment. Tothom que fa algun tipus d’activitat al carrer (construction work, policia, controlador de parking, informador, enquestador) porta petos de color taronja o groc fluorescent. És el país dels petos estridents.

M’adono que la vida aquí és molt com a California: són anglosaxons, però l’ambient és infinitament més relaxat…més com a pagès, no tan competitiu. Em semblen innocents i tot, venint de la nostra cultura de la puteria, i sense tantes normes com als USA, tot i que també en tenen un bon grapadet. Els americans solen dir que NZ és la California de fa 40 anys enrera.

Els kiwis són molt reservats. Parlen molt poc de la seva vida. No tenen tanta façana com els americans i no exageren al parlar. És un país de gent tranquil•la i poc sorollosa. Tal com m’esperava la majoria dels 4.000.000 d’habitants de l’illa són blanquets. Tots son d’origen anglès, irlandès i escocès que arribaren després de la gran crisi de la patata a la Gran Bretanya. De fet el país fou colonitzat 40-50 després d’Australia, així que els primers assentaments britànincs consolidats a l’illa daten del 1840. Els maoris son els altres habitants de l’illa. Aquests van arribar de la polinèsia (de les Illes Cook (vegeu un mapa, va ràpid!)) fa uns 1000 anys,o sigui, el 800 DC, i es van adaptar al medi, molt diferent al que estaven acostumats a la seva zona originaria de la polinèsia. O sigui que la vida humana, miris com ho miris és molt recent.

La tercera primera impressió: Les noies de Nova Zelanda. Pel que estic veient al carrer, a Nova Zelanda no hi ha dones guapes i moltes tenen bigoti. Molt fort!

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: