Fer cua

12 01 2010


En homenatge a l’Amic que diumenge va gosar anar a IKEA i que, miraculosament, en va sortir viu i sense gastar una quantitat superior als 500 euros, aquest bloc avui reedita el conte “L’home que feia cua” (que completa una primera trilogia Homo-Amical. En homentage també a tots els que heu patit les cues aquests dies de Nadal, que heu anat de Media Markts a Decathlons passant per l’FNAC i a tot arreu heu hagut de desesperar-vos d’esperar-vos. Aquí el teniu:

L”HOME QUE FEIA CUA

Allà on havia anat sempre havia hagut de fer cua. Havia fet cua a per recollir els impresos de la matrícula, havia fet cua per al registrar-se com a estudiant, per a donar-se d’alta al metge, per a aconseguir el carnet que l’identificava com a membre de la comunitat universitària, havia fet cua al supermercat, al teatre, a la discoteca, a la carnisseria, a la llibreria, a la barra dels bars… fins i tot va arribar a fer cua per aconseguir una llauna de mongetes que una organització religiosa regalava a canvi de cinc minuts de sermó. Per això quan aquell matí va poder entrar a la Appleton Tower sense esperar-se ni un sol moment, va sentir que li mancava alguna cosa. La facilitat amb què va pujar els escalons, l’absència d’empentes i trepitjades, la sensació de no malgastar cap minut de la seva vida… Tot plegat li va resultar estrany. Retrospectivament, va anar recordant totes i cadascuna de les cues on havia participat i va poder comprovar que, lluny del que hagués imaginat mai, en tenia un bon record. Ell sempre hi havia participat d’una manera totalment activa: intentant establir relació amb els companys de davant, permetent que els altres es refugiessin parcialment sota el seu paraigües, esbufegant i assentint de tant en tant després de sentir algun comentari sobre la ridícula velocitat a la què el grup avançava… A més a més, gràcies a les cues havia tingut la oportunitat de conèixer l’Enrico, un estudiant italià amb qui compartia afinitats pel món del teatre i de les arts en general. En aquest cas, la (tristament inexistent) cua era per poder accedir a la Societies Fair; un lloc on cadascuna de les agrupacions d’estudiants informava als nouvinguts sobre les activitats que organitzava.

Tenia clar que volia unir-se a alguna societat: era un bona manera de conèixer gent durant la seva primera setmana, una bona manera de trobar el seu lloc en aquella nova ciutat. Passejant-se amunt i avall, intentava trobar-ne una que s’adeqüés a les seves necessitats. Va pensar en la Film Society, en la Poker Society, en la New Scotland Country Dance Society… però cap li va acabar de fer el pes. Mentre seguia buscant bel•ligerantment una societat amb què s’identifiqués, va veure’n altres de més estranyes: des de la Chocolate Society (un grup de gent que es trobava als bars i es dedicava a compaginar meticulosament la xocolata i la cervesa), fins a la Nightline Society (que disposava d’un telèfon obert les 24 hores per atendre els estudiants que es sentien sols), passant per la Dirty Weekenders Society (sobre la qual va preferir no informar-se). Va contemplar fins i tot la possibilitat d’incorporar-se a una societat més espiritual: va distingir-hi la Christian Action and Thought, la Christian Union (no es devien posar d’acord, va pensar ell) o la Islamic Society. Capcot, quan ja creia que tornaria a casa sense poder emplenar el seu buit existencial, una idea va creuar el seu cap. Va ser un moment revelador, pràcticament místic. No calia que s’unís a cap societat, ell mateix en crearia una. I així és com va decidir fundar la Queuing Society (la Societat dels que fan cua).

La idea li va semblar brillant de bon començament. Organitzarien trobades setmanals a diferents punts de la ciutat i començarien a fer cua. Potencialment, podrien dur les seves activitats a infinitat de llocs: des de a la cua d’un museu al centre de la ciutat fins a la cua d’una remota latrina situada enmig de les muntanyes. Qualsevol lloc era un bon lloc per poder fer cua. Més i tot quan va comprendre que per fer cua no calia ni tan sols un motiu. Algú va dir que el que importa no és arribar, sinó fer el camí; per tant, què importava si es dedicaven a fer cua tan sols per pur plaer? La recompensa per haver fet cua no arribava durant el “després” sinó mentrestant. Era un acte que permetia que tots els participants experimentessin una empatia descomunal envers els altres, ja que tots perseguien un objectiu comú. Estava completament segur que les relacions que els participants establissin donarien pas a fortes amistats o fins i tot a matrimonis. Quina sort que tenien aquells que en la seva vida normal es veien exposats a fer cues! Va començar a envejar (d’una manera sana) als conductors que havien de fer cua cada matí a les rondes de Barcelona, als afortunats que cada dos per tres tenien la sort de visitar l’INEM, als malalts que cada dia disfrutaven mentre esperaven per entrar a la consulta del metge… Ell, com segurament molts d’altres, no havia tingut aquesta sort. Però estava decidit a posar-hi remei. Col•lapsaria l’estació central d’autobusos d’Edimburg un dilluns a les 8 del matí i hi celebraria una cua-presentació per explicar detalladament a cadascun dels vianants quins eren els valors que la seva societat fomentava. Buscaria nous adeptes que l’ajudessin en les tasques de difusió de la societat. Fins i tot va pensar en editar una espècie de butlletí mensual (per el que s’hauria de fer cua durant una tarda sencera) explicant a tots els membres diferents tècniques sobre l’art de fer cua.

Va dirigir-se cap a la sortida de l’Appleton Tower content i feliç de, per fi, haver trobat el seu lloc.

Podeu trobar l’enllaç del conte aquí.

Advertisements

Accions

Information

2 responses

12 01 2010
Ramon

No coneixia aquesta faceta d’escriptor… m’ha agradat molt! 😮

Sempre havia pensat que no entenia perquè a la gent li molestava fer cua… jo ho trobo esplèndit! és com anar apretat (o enllaunat) a Renfe cada matí, amb lo bonic que és fer amistats, coneixer gent, sentir-te acompanyat… 😛

12 01 2010
Yáiza

Genial! M’encanten els contes! De fet, són molt bona lectura per moments així que no saps gaire que fer… com quan fas cua a la secretaria de la meva Facultat!! 😉

Veig que està penjat a RC! =)

Yáiza

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: