Disc català de l’any!

31 03 2010
Visca!

Premi al Disc Català de l'Any

Sí Amics, com ja vàrem anunciar via Facebook, gràcies per fer-nos guanyar el Disc català de l’any! Que entre altres coses com fer-nos constar a la llarga llista de guanyadors d’altres edicions del premi (Lluís Llach, Raimon, Antònia Font…) significa que farem un “concertet” a Radio 4! Visca!

I no ho hem dit abans a la web perquè…  amb tres quartes parts del grup de vacances un no dóna a l’abast. Sóc “l’Amic de guàrdia”, els tinc tots escampats pel món enviant fotos pel mòbil, escrivint postals, amb la Trotamundos sota el braç  i disfrutant de les vacances. I jo aquí… mirant a veure si al xat del Facebook hi ha algú connectat, i res; surto a comprar el pa, i ningú; agafo el 17, i els nens del cole s’han evaporat (molts matins ho hagués desitjat, però se’ls troba a faltar). Això sembla Liverpool. Molt dur.

De fet, em pregunto si algú llegirà aquest post. Bé, en cas que això s’ho miri algú, gràcies! Gràcies per votar-nos i gràcies per no estar de vacances i solidaritzar-vos amb l’Amic de Guàrdia.

I ara la pregunta de la setmana, qui és l’amic que encara no està de vacances?

La resposta aquí





El Vuelo de Mario

30 03 2010

Amics,

sabieu que en Joan Enric va dirigir i escriure un curtmetratge juntament amb en Víctor Correas l’any 2007 on hi actuaven tres dels quatre Amics (l’Edu estava a Nova Zelanda!). I sabeu que Els Amics de les Arts van escriure la banda sonora? I sabeu que va ser un curt premiat a molts festivals. No? Mireu!

Salut!





De l’Apolo 2 a col·leccionistes de e’s

29 03 2010

Per Anna Barnola Llovera

Tot va començar ara farà un any, quan avorrida de la vida estressant del batxillerat, vaig decidir que era moment de començar-me a moure, de començar a fer coses per “ desconnectar” així que amb la companyia de la estimada Andrea, que ja estava bastant posada en el “mundillu” del que es coïa per la terra, vaig descobrir a un nou grup que havia escoltat a la radio. Es deien “els amics de les arts” i feien una música “ diferent”, potser una mica “freak”. Però aquell “ a vegades” es va convertir a primer cop d’orella, en aquella cançó que s’enganxa, que et fa ballar i que et duu de sobte a un “bon rollo” exagerat! Però clar, aquest grup era poc conegut, té un myspace, i cançons per baixar-te de gratis. Així que perfecte!! Amb una tarda ja me les sabia o si més no ja em rondaven pel cap. Aquell grup de 4 nois amb una història ben divertida de sortida, m’agradava, eren 4 nois joves, que semblaven bones persones, i que al damunt eren capaços de posar grans llibres com el “codigo da vinci” o “l’ombra del vent” en una cançó altament ballable!
I SORPRESA, una setmana després feien un concert de sortida de gira a la sala Apolo2 de Barcelona! Oh Barcelona! Jo mai havia anat a un concert nocturn a Barcelona! Però, dit i fet! L’Andrea va treure dues entrades, i ens vam plantar a barcelona! La sala era mig plena, la veritat és que no sabíem com relacionar la gent, jove com nosaltres dues, ben poca, la majoria es veia que eren o família o coneguts del grup, fins i tot hi havia gent asseguda rollo VIP a primera fila amb cadires de fusta! Només entrar ens comprem el “castafiore Cabaret” editat amb una caràtula de cartró ( també comprem la promoció que ve amb una xapa amb ninotets dels “clics” que encara corre enganxada per el moneder!) El concert és genial, moments de bogeria quan sona “a vegades” ! Ens la sabem, la ballem i mirem com des de l’escenari s’ho passen d’allò més bé. Hi ha alguns problemes tècnics, potser serà la novatada dels amics, potser és que encara no ho tenen prou per ma! Quan acaba el concert correm a la porta.. esperem poder-los veure de prop, ens transformem per uns moments amb unes “grupiis” nervioses, però de seguida veiem que els nerviosos són ells! En Dani diu que és el primer autògraf que firma, en Ferran riu de “l’apagón del windows” , i quan arriba el moment de parlar amb en Joan Enric, uns “amables” personatges de seguretat, ens fan fora de la sala ! Nooo!!! ens hem quedat sense parlar amb l’Eduard, i amb en Joan Enric!
Després d’aquest primer concert els anem a veure a les festes de gràcia, no surten al programa, però els acabem trobant en un carrer ple de gent… crec que ells són els primers sorpresos amb el públic, la gent ja es coneix les cançons, i espera el moment que baixin de l’escenari. Tornen a firmar autògrafs, tornen a parlar amb la gent que cada vegada els reconeix més. Parlem amb ells, i recordem aquell final de festa a l’Apolo, junts riem. Ara sí, puc dir que sóc cullunuts!!! Humils, propers,i no et miren com a una gruppi histèrica sinó com a algú que sorprenentment se’ls escolta i els reconeix!
I com ja he dit, de tot això ja en fa un any. Ara aquest grup és el guanyador de 7 PREMIS ENDERROCK, premis que fins avui només guanyaven aquells grups que des de petita escoltava, i amb qui sempre havia somiat poder compartir una estona com les que he pogut compartir amb els amics de les arts al llarg d’aquest any!!

MOLTES GRÀCIES!!!!

Anna Barnola Llovera





Amics de les Arts, núm.1

28 03 2010

Ferran Piqué, Eduard Costa, Joan E. Barceló  i Dani Alegret, Els  Amics de les Arts

Per Andreu Gomila – Diari AVUI 27/3/2010

El disc Bed & breakfast, com diu Dani Alegret, els va costar “molt d’esforç, diners i llàgrimes”, però també els ha ofert la possibilitat d’esdevenir gairebé un fenomen de masses en aquest país tan poc massiu. I és que Els Amics de les Arts són ara mateix el grup del moment, amb una xifra més que destacable: fa setmanes que són al núm. 1 de les llistes diàries de MySpace a l’Estat espanyol, la xarxa social musical més important del món. Cançons com Jean-Luc, per exemple, tenen més escoltes que qualsevol d’Amaral o Fito & Los Fitipaldis. A la mateixa llista, els Manel són al cinquè lloc.

Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret mai no s’haurien imaginat un èxit com el que estan vivint. Però la festa major de Sant Andreu, la tardor passada, diuen, els va donar la dimensió de tot plegat. “No ens ho crèiem, tota aquella gent que cantava les nostres cançons”, apunta Alegret. L’impacte dels seus temes a internet també els oferia el gruix de tot plegat, ja que en poques setmanes van passar de 65.000 visites a les més de 400.000 actuals. Ells, de fet, es consideren un grup 3.0, ja que van néixer a la xarxa. “Vam penjar les cançons a MySpace abans que tocar-les en directe”, apunta Costa.

El seu mèrit és doble, ja que, a més, s’ho han fet tot ells. “No hem anat a buscar ningú ni ningú no ens ha vingut a buscar”, afegeix Piqué. Ara fins i tot han de fer mans i mànigues per compaginar les respectives feines -els que en tenen- amb la vida errant del músic català.

Saben, tanmateix, que haver tret el disc la tardor passada, sense grans competidors al davant, els va ajudar. Ells, però, no ho van tenir gens en compte aleshores. Eren simplement quatre antics companys de pis, fans d’Antònia Font, Mishima, Mazoni i Albert Pla que van decidir llançar un segon disc després d’un primer, Castafiore Cabaret, que va passar sense pena ni glòria.

Canvis sobre la marxa

Ara, amb tota la gent que els segueix, asseguren que haurien canviat moltes coses del seu cèlebre Bed & breakfast. Barceló explica que L’home que va matar Liberty Valance la van improvisar al mateix estudi, sense haver-la assajada abans. “Ja hem canviat algunes coses”, assenyala Alegret. “Quan vam fer el disc no sabíem que la gent ens estaria tan a sobre, i en moltes coses que vam fer de qualsevol manera, com alguna lletra, ens hi hauríem mirat més”, afegeix Barceló.

La qüestió és que aquesta banda de quatre, sense cap frontman, amb tots els seus components al davant de l’escenari, és un dels fenòmens d’aquest 2010, amb el permís de La Pegatina, una altra banda 3.0 que ha aconseguit difusió a través de mitjans alternatius. Com bé diuen, són del públic que els escolta.

L’enllaç aquí!





Quan els comentaris superen els posts

27 03 2010

"Què busquen aquests?" Foto: Berta Blanch

Amics,
avui no podem fer res més que rendir-nos davant l’evidència en tres aspectes. Primer, que cada dia hi ha més i més gent que llegeix aquest blog. Segom, que aquesta gent cada dia deixa més comentaris. I tercer, que aquests comentaris són a vegades més interessants que els posts!

Gràcies a tots pels comentaris sobre l’escola de dansa de’n Dani. Els que heu vingut a un concert, sabeu de què parlem, els que no… haureu de venir! De moment ens agradaria compartir i publicar com a post les cartes que els ex-professors de’n Dani li han fet arribar. Thank you so much guys!

My dearest pupil Daniel,
I was so proud of you the other night you played in Vidreres. Your moves, your lightness, so sensual… It seems that you don’t have your coordination problem anymore, of course you don’t, look at your friends, at the stage, moving as professional as you, so determined… I think ain’t got nothing else to teach you, you’ve learnt everything from me, my tears ran down my face just like the first time I went to see ballet.

Kisses and best wishes for you and all you artistic friends
Leopolda Gleonard,
your classic dance teacher

***************

My worthy pupil Daniel,
I can see as Leopolda has already said it to you, we are very proud of you in the school, still the problems that you could have some time ago.
And it is more a pleasure, see as you have converted to a great choreographer, teaching so technical, free and sooo sensual movements as those that your friends made in the choreography. It is a pity that you could not demonstrate your advances too.
We would like that you could visit us in once, because you highlighted the difference in our hearts for your enormous dancing desire and the feelings that you put on having done it.
Though Leopolda does not want to admit it, the first time when we weep on having seen to dance someone, it was with Billy Elliot’s movie, though she cannot say it as professional that is.

Encouragement with your projects!

Kisses
Martha Breakfast,
your contemporary’s teacher.

p.d. we have commented on your evolution with Leopolda and other teachers of the school and we all agree.
p.d.2. If you allow me an advice, the left sector of the public is usually the most grateful and faithful public. ;)
p.d.3. As you can see, I have divorced and my surname already is not Miss. Bed.

Molt gran!
PD: Per cert, avui sortim al Diari Avui!





Mossega La Poma!

25 03 2010

Gràcies a en Txomin Medrano de Mensula Creatius per aquest magnífic dibuix que ha fet amb les cares d’Els Amics de les Arts!

A més, ahir en Ferran va fer una entrevista per un podcast d’un col·lectiu que es diu Mossega La Poma. Uns fans de Apple que han parlat amb el nostre home de la música i Internet. Voleu escoltar-la?

Salut!





De vacances i cosetes de cara a l’abril.

24 03 2010


Amics,
ja estem (com aquell qui diu) de vacances. Amb la última trilogia de concerts del cap de setmana tanquem la paradeta i ens n’anem a carregar piles per la primavera i l’estiu (que prometen ser molt mogudets). Realment és una cosa que necessitem: marxar uns dies, agafar aire i recuperar forces per tornar ben aviat. Us hem mig actualitzat la llista de concerts amb els dos bolos del dia 23 d’abril. Al vespre serem al magnífic Teatre Kursaal de Manresa. Ja vam tocar-hi fa un mes pel Pla Nacional de Joventut i ens vam quedar amb ganes de més. El dia de Sant Jordi és el dia ideal per regalar una rosa i Els Amics. Teniu entrada? Ja n’hi ha moltes de venudes. Quan acabem agafarem els trastos i anirem al Sant Jordi Club al Festival Escena BCN. Allà compartirem escenari amb Love of Lesbian, Mishima, Sidonie… Cal que us diguem més? Veniu a BCN!

Aquesta parada de vacances no vol dir que el blog quedi inactiu. Anirem posant-hi cosetes però potser seran més reflexions i posts d’aquests de comentar la jugada. O potser ens inventem alguna secció… Veurem!

Salut!

PD: Encara en clau de cap de setmana: El fill va ser ben rebut a Vidreres, diu en Kurti.
PD2: En clau de futur: ens aniria molt bé que ens votessiu per Disc Català de l’Any. La votació és a punt d’acabar!





Fotos, crònica i entrevista a Vic

23 03 2010

Fotos: Alba Danés

ELS AMICS DE LES ARTS DEIXEN PETITA LA SALA PASTERNAK

Txevi Rovira. 20 març 2010.
De vegades es donen uns fenòmens certament inexplicables que conflueixen en catarsis col•lectives, la celebració d’un títol del Barça o del Patí Vic fa moure la gent, i el boca orella acaba de fer la feina. Però al cap i a la fi el món de l’esport aixeca grans passions. Que això passi amb la música normalment només està a l’abast dels grans monstres, i que passi amb la música cantada en català ja gairebé es pot titllar d’anomalia.
Si bé és cert que l’actual panorama del pop independent (per posar alguna etiqueta) cantat en català és ple de talent i d’energia, amb un futur brillant i esperançador, es fa estrany veure la Sala Pasternak de Vic a rebentar per escoltar un grup novell. Des de fa uns 10 anys, amb l’aparició del disc “A Rússia” (2001) dels balears Antònia Font es pot dir que hi ha un punt d’inflexió dins el panorama del pop rock alternatiu o independent cantat en català, però les propostes fresques i brillants no paren de créixer i aparèixer com bolets. Bandes com Mishima, Mazoni, El Petit de Cal Eril, Manel i d’altres han donat un aire fresc a l’antiga etiqueta de rock català que va passar per una època difícil on gairebé semblava pejoratiu etiquetar un grup amb aquest nom. I ara els adolescents i els no tant adolescents ja no s’avergonyeixen d’escoltar música cantada en català tot i que potser xategen parlant d’aquests grups en castellà.
Això va quedar ben palès ahir al Pasternak de Vic, ni els mateixos Amics de les Arts es sabien avenir que les entrades s’haguessin exhaurit quatre dies abans del concert. Sí que darrerament se’ls ha tingut en compte des d’alguns mitjans de comunicació i que fossin els grans triomfadors dels Premis Enderrock el passat 16 de març els ha acabat de donar l’empenteta, (set premis Enderrock, entre ells el de la crítica al millor disc de l’any i millor disc de cançó d’autor per “Bed & Breakfast”) però ni els reconeguts estatalment Love of Lesbian cantant en castellà van penjar a Vic el cartell de “no hi ha entrades”.
Aquest èxit inesperat i fresc potser es deu al fet que els quatre components del grup siguin de quatre punts geogràfics d’arreu de Catalunya i que confluïssin en un pis d’estudiants de la cosmopolita capital, i el fet de barrejar aquests ingredients els donés una bona fórmula a l’hora de fer cançons. De fet no porten ni bateria ni baix, cosa que supleixen amb bases electròniques i molts teclats, fins i tot de joguina, que donen un aire molt animat al concert sumat a les seves bromes constants.
Arribo al Pasternak ben bé mitja hora més tard de l’hora d’inici anunciada, encara hi ha cues i molta gent a fora decebuda que es quedarà sense entrar, no són només adolescents, hi ha gent de diferents generacions, gent que va viure el boom del rock català i gent més gran, gent que ha vingut del Bages, i d’altres indrets per escoltar el grup català de moda, just quan els Manel s’acaben de prendre un descans.
Una de les primeres cançons que coreja tota la sala és “Per mars i muntanyes”, una cançó que parla de Son Goku, les càpsules Hoi-Poi i el núvol Kinton, certament una cançó que pels nascuts als 80 i als 90 es fa realment entranyable. “L’home que treballa fent de gos” també és un dels punts àlgids del concert, aquest personatge perdedor però entranyable, demostra que les lletres originals que fan Els Amics de les Arts sedueixen a gairebé tothom. Personalment penso que el protagonista de “El Guardià en el camp de Sègol” del recent desaparegut J.D. Salinger, Holden Caulfield, podria ser l’home que treballa fent de gos als 35-40 anys. I és que la síndrome de Peter Pan es fa ben present en aquestes lletres tan ben trobades que comporten la nostàlgia als més grans fent-los reviure la seva infància a través d’espases d’Star Wars, superherois, Jedis, dinosaures, playmobils…
Però no es queden aquí, també tenen cançons de desamor com “Les meves ex i tu” o la que dóna el títol al disc, “Bed & Breakfast” (que va cloure un concert magnífic), molt a l’abast de com es senten els joves i no tan joves d’avui. Poden parlar dels estudiants erasmus que van de flor en flor, o dir-te simplement que fer un Showarma amb tu és el millor que hi ha. S’adapten als nous temps, et diuen el què vols sentir, amb gràcia i amb una humilitat que és d’agrair. Tenen la capacitat de riure’s de sí mateixos, i saben transmetre aquesta complicitat amb el públic, que en un moment àlgid de la nit es posa a entonar el meu avi en homenatge a la samarreta que porta en Joan Enric (guitarra acústica i veu).
Els referents culturals i televisius dels anys 80 continuen amb els bisos, força arriscats per cert, on Xuxa o en pinxo i en panxo apareixen en un rap farcit de paraules amb ics. També es riuen dels best sellers literaris i acaben amb “A vegades els ocells fan cagarades” del seu primer disc “Castafiore Cabaret”.
Sistemàticament rebutjats per participar en les darreres edicions del Mercat de Música  Viva de Vic, ara la ciutat dels sants els va fer justícia amb un concert inoblidable i ple fins la bandera. Hi ha rumors que avisen que podrien inaugurar la nova Atlàntida, i si no de ben segur que els veurem en un escenari important durant el MMVV 2010. Els Amics de les Arts porten una projecció imparable i estan trucant a les portes del cel.
—————
ENTREVISTA
En primera persona:
Un cop acaben de desmuntar l’equip, (encara no han arribat al punt de tenir qui els ho faci), els quatre components del grup, Dani Alegret (piano, teclat i veu), Joan Enric Barceló, Eduard Costa (melòdica, xilòfon, kazzo i veu) i Ferran Piqué (guitarra elèctrica, bases electròniques i veu) contesten unes preguntes a l’exterior del local:
Els Amics de les Arts han deixat petita la Sala Pasternak, com us fa sentir això? La setmana passada aquí hi havia els Mishima i la sala no estava plena ni de bon tros. Acabeu de triomfar als Premis Enderrock, però us esperàveu una rebuda així a Vic?
– Piqué / Ni molt menys ens esperàvem una rebuda així, ha estat increïble, encara estem tremolant de veure tanta gent i que s’ho hagin passat tan bé com nosaltres gairebé, tot i que nosaltres gaudim com criatures. És un somni fet realitat.
– Barceló / Crec el mateix, sempre hi ha concerts que els recordes perquè musicalment són bons o perquè el públic està molt entregat o les dos coses, però aquest marcarà un abans i un després a la vida dels Amics.
– El tema de cantar l’havanera “El meu avi”, ha estat premeditat o ha sorgit espontàniament?
– Piqué / L’únic que hem dit és que si l’Enric es posava la samarreta que porta li faríem bromes, l’hem amenaçat, i quan li hem dit fent broma que cantés una havanera el públic s’ha arrencat a cantar-la i ha estat increïble, i hem dit, què passa? L’acabem? I l’hem continuat i l’ha acabada el públic, ha estat increïble però zero preparat.
– Barceló / Són aquests moments que no pots parar-ho, tu no tries com va el concert, ho tria la gent, i la gent ha triat que era el moment de cantar “El meu avi” i que l’havíem d’acabar, i ha estat màgic.
– “Bed & Breakfast” és la darrera cançó del disc, també heu acabat el concert amb ella per aquest motiu?
– Barceló / És una cançó que si la fas al final dóna molt, la gent ha anat veient el recorregut de les cançons i aquesta n’és una que té un crescendo molt clar i llavors sempre va molt bé per finalitzar”.

-La lletra de la cançó de rap us l’ha fet un lletrista que era a sala i li heu dedicat la cançó, qui és aquest noi?
És un amic nostre, l’escriptor Xavi Serrat que ens va proposar una lletra, amb tres o quatre pàgines de text que vam començar a retallar i a musicar i ens ha quedat aquest rap. Ell escolta de tot menys rap i li fem la broma que s’està passant al rap des que li hem versionat aquesta lletra.
– En què us vàreu inspirar per fer la lletra de “L’home que treballa fent de gos”?
– Alegret / Volíem fer un personatge tan perdedor que la gent se l’estimés, ja que a l’hora seria entranyable, la seva història fa que li agafis estimació, la gent no s’estima als perdedors però de l’home que treballa fent de gos te n’acabes enamorant, jo me l’estimo aquest personatge. La gent se l’estima i un dia vam trobar això. I el fet que haguéssim fet feines tipus l’home que treballa fent de gos també ens va motivar a fer una cançó sobre això.
– Piqué / Havíem fet de venecians a Port Aventura, veníem tabac en discoteques vestits de làtex blau… Feines molt “perres” molt de gos, que et pagaven quatre duros però que fins i tot amb això t’ho passaves bé. L’empresari t’apreta i el món està molt malament però trobes la manera de passar-t’ho bé, com aquest home que treballa fent de gos, tot i que amb l’amor no hi té traça.
– Les lletres les feu entre tots?
– Piqué / Sí, i a més aquesta és molt curiosa perquè va ser un dia que estàvem assajant una cosa que ens feia molta mandra i vam veure que en Joan Enric tenia una disfressa de gos i vam començar a dir “Ostres un home que treballi fent de gos” i  partir d’aquí va començar a sortir la cançó.
Com va anar de formar un grup sense bateria ni baixista?
– Alegret / Va ser purament pràctic, compartíem pis i allà no hi havia bateria ni baix, de fet la bateria no hi hagués ni cabut al pis… Llavors ens vam adaptar al què teníem, tots quatre tocàvem la guitarra, jo el piano i l’Eduard les joguines i vam organitzar-nos així. I en Ferran que en sap d’informàtica va dir que ell faria les bases electròniques. Per això per una qüestió pràctica estem així. També és veritat que pel “Bed & Breakfast” vam comptar amb un bateria i baix de veritat per algunes cançons.
– Piqué / Alguns bolos els farem amb baix i bateria, però també depèn de la sala que vagi bé.
– Teniu gaires concerts properament? Els Premis Enderrock us ajudaran a trobar-ne?
– Piqué / Aquest cap de setmana el tenim ple i parem per Setmana Santa, però després tornarem a tenir-ne bastants. Els Premis ens donen una empenta sens dubte, sí que ens seguia gent, però això d’avui no havia passat mai, penjar el cartell de les entrades exhaurides és com increïble, veure tanta gent i tothom saltant i animat… En part és per la repercussió dels Premis, segur, surten als mitjans, et van donant credibilitat i públic, i quan tens públic tens promotors que et volen contractar i una cosa porta a l’altra.
Extret de Osonatanga.cat




Navata i Vidreres (GRN Weekend)

22 03 2010

Foto: Teresa Fargas

Amics,
el cap de setmana amical a terres gironines es salda amb dos concerts mooooolt diferents. El primer dissabte a Navata amb una Sala Sindicat plena i tot de gent esperant per veure què fan aquests nois de les Arts. Bolo de guerrilla. En Kurti us explica com era la sala. Feia fred i això es va notar al principi però la cosa es va anar escalfant fins a arribar amb bona forma als bisos. La gent molt receptiva i molt oberta a les cançons, als comentaris… Es notava que per molts era el primer cop. Quan acabem, baixem a fer la ja tradicional venda de CDs i Xapetes (ben aviat, més productes a la Botigueta d’Els Amics!) i saludem a la gent que ens ha vingut a escoltar. Gràcies Navata! Gràcies Empordà!

I l’endemà agafem els trastets i cap a Vidreres, poble de’n Joan Enric. Aquí és molt diferent. El bolo es fa en un teatre. cosa que implica a priori una millor acústica i la possibilitat de xerrar més entre cançó i cançó. Quan la gent està asseguda està molt més oberta a que ens enrotllem amb les presentacions… Total, que arriba l’hora del bolo i el teatre de Vidreres s’omple estrepitosament per veure el concert. Gent del poble però també gent de fora ha vingut a veure’ns. De seguida queda clar que allò és territori Amics. La gent no canta les cançons (alguna veu tímida…) però les sap, mou els llavis i, entre cançons, riu i s’ho passa bé. L’home que treballa fent de gos no arriba tard i fa xalar petits i grans. Recuperem “I no sé el què m’ha dit” per començar uns bisos que acaben amb B&B i A vegades. A dalt de tot! Un concert molt diferent als altres dos però en un format on ens sentim molt còmodes.

Demà més coses… fotos, videos, Kurti… Salut!





“El Meu Avi” va ser a la PASTERNAK!

20 03 2010

Ahir Els Amics de les Arts vam tocar a Vic, a la Pasternak! I és que si el senyor Boris Pasternak, l’home que posa nom a la sala, i el seu Dr. Zhivago haguessin estat per la ciutat, segur que s’haurien apuntat a la festeta. I és que ahir va ser una FESTA.

La cosa va anar així. Per l’esquerra en Joan Enric i en Kurti venien per l’eix transversal des de Girona ( i és que ara amb l’eix tot és un moment (com diu el meu avi). I pel centre, per la clàssica C-17 (que seria l’equivalent a la ruta 66 nordamericana),  en Ferran i en Dani s’avançaven un parell d’horetes a les proves de so per poder assistir a un programa de la Xarxa de Televisions Local on serien entrevistat per nens i nenes de 4rt de primària. Mentrestant, i esquivant les retencions barcelonines, l’Eduard anava vinguent tricu-tricu amb el seu cotxe.

Arribem, muntem, provem i cap a sopar.

Tenim una feeling molt bo de la sala i de l’ambient que es respira en general. Des de l’organització ens han dit que les entrades estan exhaurides des de fa dies i que això volia dir que al concert hi assistirien unes 600 persones…600 persones? UUAUU (va dir l’home que treballa fent gos) i vam dir també tots quatre a l’unisó.

Doncs sí. Pugem a l’escenari. Allò era una bombonera. Notavem la força de la gent al costat. Jugavem a casa. Des del primer acord el públic cantava les cançons. Super Bon noi, El Tren, La Merda. Fins i tot la gent provava d’endevinar la cançó que tocariem només amb un rascar de guitarra. Per Mar i Muntanyes la vam cantar a mitges amb públic, i a Jean-Luc es va ensorrar la Pasternak. I per si quedava alguna paret d’empeus, l’havanera d’El Meu Avi, que vam cantar espontàniament amb la conya de la camiseta a ratlles d’en Joan Enric, ja va ser brutal.  Acabem la primera ronda del concert amb 4-3-3 i tornem amb el Código, i fem un rap, i fem tots plegats un Bed&Breakfast, i acabem amb l'”A Vegades”.

En total unes dues horetes de concert i una nit per recordar.

Gràcies Vic. Tornarem ben aviat!

Els Amics fent un Bed&Breakfast (fotos: Kurti)