Lost

26 05 2010

Primer de tot dir que això no és un blog de crítica televisiva, és el blog d’Els Amics de les Arts. Tot i que acostumem a parlar només del grup, avui farem una excepció parlarem del final de LOST d’una manera planera, no com a crítics sinó com a espectadors. I ho farem sense intentar convèncer a ningú de res, només explicant què ens va semblar l’acabament d’aquesta sèrie que ens ha enganxat durant tants anys. Per tant, qualsevol persona que no hagi vist el final ( i el vulgui veure) que deixi de llegir aquí mateix perquè venen ESPOILERS (espoiler vol dir que t’aixafaran la guitarra) d’aquí a dues línies. Quedeu avisats!

(Per cert, no acostumem a signar mai els posts però ja que és una opinió personal… sóc en Joan Enric)


A mi em va agradar molt el capítol. Em sorprèn moltíssim el gran nombre de crítiques que ha rebut THE END. Suposo que per una part hi fa molt la gran enfadada de la gent que ho va mirar per Cuatro (subtítols descoordinats, talls de 5 minuts [el·lipsis per gentilesa de l’editor]… ). Jo vaig optar per veure-la al vespre, com sempre, al sofà, amb els subtítols ben posadets i sense llaganyes als ulls. El vaig poder disfrutar molt. També (i ja entrem al tema) crec que molts s’esperaven grans respostes a les questions que ha anat obrint la sèrie. Què és la illa? Per què hi ha ossos polars? Qui va crear la llum? Què hi havia abans de’n Jacob? Aquestes respostes no hi van ser però… senyors, ja ens havien avisat! En Carlton Cuse i en Damon Lindelof (productors de la sèrie) ja van dir fa moltes setmanes que Lost no tancaria molts dels temes que tenia pendents i que es centraria a explicar què els hi passa els personatges. I això és el que van fer.

Podem entrar a valorar si és un final massa Hollywood o massa religiós però la veritat és que a mi em va emocionar molt. Era conscient en tot moment de la nyonyeria d’algunes escenes però m’era igual perquè van aconseguir que les vivís des de dins… i quan dic des de dins vull dir que em semblava que en Jack, en Charlie, en Sawyer… eren gent propera. Els veia i els coneixia; i em sentia dins d’aquest grup de gent perduda que finalment trobaven el seu lloc… O espera…Què carai! Jo també hi era allà. Jo havia fet TOT el viatge amb ells! Els hi havia estat fidel i no els havia deixat ni en aquell capítol tan xungo de’n Jack i els tatuatges. Fins i tot quan vaig veure que tots estaven morts (i en Bruce Willis va creuar la meva ment cantant “Lugares Comuneeees!”) jo em vaig quedar allà assegut amb ells esperant que en Christian Shepard obrís la porta… cap al cel?

Crec  que aquesta sensació de proximitat que han estat capaços de provocar en aquesta escena final, aquesta emoció generada només s’aconsegueix si una cosa està ben feta. Ensucrat? Sí, i què? I és que la Season Finale en va tenir moltes d’escenes emotives (que no cursis) molt ben aconseguides. Gent, hem estat esperant 121 capítols a que la Kate digués “T’estimo” a en Jack! 121! I quan ho diu et quedes alleugerit i caus a terra. Hi havia moments no tant aconseguits però a mi em tocaven igual…jo aquell dia era un porter que, content, es deixa fer gols perquè en realitat, va amb els altres.

Ah! I a mi què m’importen els Ossos Polars? Que corrin, home, que corrin! A mi m’interessa més el COM que el PER QUÈ. LOST va començar essent una sèrie de ciència per passar a ser una sèrie de fe (això ho he vist en un altre blog però mola eh!). Hi ha un moment que és molt clar: quan desapareix la illa al final de la quarta temporada. Aquí t’estan dient: “Hola, se’ns han acabat una mica les idees, a partir d’aquí si vens amb nosaltres jugarem a una altra cosa”. I no van enganyar a ningú. Va començar a entrar en joc la mitologia, que si en Jacob, els viatges a l’espai-temps… Una altra sèrie. Molta gent ho va deixar aquí, és normal, però crec que els que vam seguir ens hem sentit recompensats.

No crec que poguem valorar LOST amb el que va passar a l’últim capítol. “Amar la trama” diu en Jorge Drexler o el Viatge a Ítaca… A mi m’haguessin pogut explicar qualsevol cosa en aquest capítol perquè ho hagués trobat bé. El final era el de menys. Perquè LOST no és una sèrie, és una necessitat, és una obsessió, un sentiment, un haver de saber-ne més. Aquesta gent han estat capaços durant molts anys de reinventar una sèrie a cada temporada, fent jocs malabars de guió per seguir-nos donant allò que els que ens hem enganxat a LOST ara trobarem tant a faltar: allò que no té nom, allò que fa que diguis: Un altre?

I és que en aquest capítol els hi havíem de deixar fer el que volguessin, home! Però si ens han tingut allà mirant temporades senceres en quatre dies, si ens han deixat participar d’un viatge brutalment apassionant, si han fet que ens emportéssim la sèrie a la feina, al carrer, que en parléssim, que muntéssim un Univers al voltant d’ella, que la sèrie morís d’èxit per no poder-nos aguantar i haver-ho de mirar per Internet… Ho han aconseguit durant sis anys… Aquest capítol final era el dels guionistes, nosaltres només ens havíem de cuidar de seure i disfrutar. Alguns potser no ho van saber fer. Els que ho vam fer vam acabar i durant cinc minuts no vam poder parlar. I tot just sortir LOST escrit a la pantalla ja la vam començar a trobar a faltar una mica… però no vam fer cap pataleta… vam eixugar-nos els mocs i vam dir: gràcies.

Anuncis

Accions

Information

44 responses

26 05 2010
laiamadalain

amén.

27 05 2010
annuska

jo també estic totalment d’acord…firmo tot el que dius i encara diria més: gràcies! I un amic diu: un final, és un final, un moment més.

26 05 2010
Cristina

Totalment d’acord!

26 05 2010
Yas

no he vist la serie, ni en tenia la intenció.

com que no en se res aquest post ple del que serien spoilers per els seguidors, per mi ha estat una raó més per animar-me a veure-la…

poques series enganxen tan i tenen un univers tan gran! doncs som-hi, que si una temporada es veu en una setmana… potser en un mes ho tenim fet!!

😛

26 05 2010
S.A.

Carai, quin post.

Jo no seguia la sèrie, però t’acompanye en el sentiment.

26 05 2010
Airí

olé!
una més que no va poder ni parlar durant 5 minuts…
per mi, genial! un capítol més que preciós…

26 05 2010
Martona

Gran escrit i totalment d’accord!
Com he rigut amb algunes frases en les que m’he sentit totalment identificada, com “allà mirant temporades senceres en quatre dies”, així vaig començar jo. La veritat que va ser un capítol molt emotiu!

26 05 2010
Arnau

La veritat és que al principi no m’havia agradat, però a cada hora que ha anat passant m’ha semblat millor tot plegat. Així que molt d’acord!

26 05 2010
montseRRat

Totalment d’acord amb tu! La veritat és que hi ha molta gent que es va sentir decepcionada perquè encara tenien massa dubtes. Però aquesta gent es va voler anticipar a una frase que ningú va dir: tot quedaria solucionat. Els productors ho van negar des del començament, ja que han creat una sèrie en què no només nosaltres els espectadors flipem a cada escena, sinó que ens ha convertit a tots en una mica guionistes. Tots, a l’acabar l’episodi, especulàvem sobre què passaria al següent, especulàvem sobre què era aquell detall que ningú més s’hi havia fixat…
per cert, els ossos polars tenen una explicació: quan en Sawyer i la Kate estan tancats a les gàbies… què hi fan unes gàbies allà? són les dels ossos polars. Especulacions? Potser sí, però després quan arriben a 1977 es veuen les gàbies amb els ossos polars perquè els de Dharma estan fent experiments amb ells.
i, personalment, a mi em va encantar com van desenvolupar el capítol final. Nosaltres vam ser dels motivats que vam estar tota la nit desperts per mirar el capítol i vam fer una selecció de collita pròpia com el capítol pilot, el capítol on surt per primer cop en Desmond (2×01), el del charlie i ‘not penny’s boat’ (3×23) i, com no, la Constant (4×05), i amb el capítol pilot hi ha molts detalls que es repeteixen en l’últim. Perquè l’últim és el final d’un cicle, on es comença amb l’ull de Jack obrint-se i acaba tancant-se, mentrestant han passat moltíssimes coses, però els guionistes es van centrar en els personatges, ja que els personatges són qui acabaven la sèrie, no la illa. La illa ja existia abans que el vol Oceanic 815 arribés a ella.
i sí, hi havia nyonyeria, però a mi em va fer plorar el moment en què en Sawyer i la Juliet es troben o es recorden, millor dit, i el moment del Charlie i la Claire… fins i tot em va fer plorar quan a l’escena final surt en Vincent que s’estira al costat d’en Jack (què fidels són els gossos…).
així que, ja poden dir el que vulguin, que Lost ha estat i serà una obra mestra en tota regla.

26 05 2010
gemma.

repeteixo:
amén!

26 05 2010
chus

Molt maco el comentari! I totalment d’acord amb tu…

Jo sóc de les que van matinar per veure el capítol en directe. Quin fart de plorar! Reconec que, quan va acabar, després del cinc minutets de silenci que comentes, vaig pensar: “No pot seeer! Si volien acabar-ho així es podien haver estalviat quatre temporades! On són les respostes?”.

Però la decepció em va durar poc. Era qüestió de deixar-ho reposar… De seguida vaig començar a valorar el capítol final. La veritat és el que tancament va ser rodó (ep! Spoiler): bambú, el Vincent i el Jack de l’ull tancant-se… Perfecte!

I vaig arribar a una conclusió: tant m’és si no han resolt totes les preguntes plantejades o si les poques respostes que han donat no m’han acabat de convèncer… El que importa és que la sèrie m’ho ha fet passar francament bé i m’ha provocat tota mena d’emocions durant uns anys. Ha estat tota una experiència! I el millor és que aquesta experiència l’hem pogut compartir amb més gent, no?

I quant al capítol final… D’acord, potser va recórrer a la llàgrima fàcil però ja em va anar bé. En el fons era el que volíem, un final feliç per als personatges. I totes aquelles retrobades i el repàs de les millors escenes van ser com un regal per als losties, no creieu?

Res, que jo em quedo amb les emocions, no amb la lògica. I jo també agraeixo aquesta aventura! 🙂

26 05 2010
Judit

No puc estar més d’acord amb tu, Joan Enric.

M’identifico totalment amb les teves paraules. Jo també em vaig quedar sense saber què dir un cop van haver passat els títols de crèdit, en estat de xoc. Em vaig llevar d’hora i em vaig asseure al sofà amb els mocadors al costat esperant què passaria en un capítol inevitable, l’últim. No vaig trobar a faltar respostes a incògnites: les podem seguir buscant i interpretant com una manera de fer-nos encara més nostra aquesta obsessió anomenada Lost.

Com vaig escriure en una altra banda, el cercle es va obrir i ara s’ha tancat. Ens ha dolgut, però algun dia havia de passar. Lost ha passat a la història però a nosaltres, el seu “electromagnetisme” encara no ens ha deixat anar.

26 05 2010
Alba

Brutal

26 05 2010
maik

home, a mi em va deixar molt fred que la conclusió final i la “realitat alternativa” de la 6a temporada sigués un gir tant religiós, o judeocristià, m’atreveixo a dir, totalment yakie … si si, que a les vidreres hi havia símbols de moltes religions, però l’esglesia era de missa de diumenge totalment.

Jo, es que, sumali crisi de fè de fa temps (sobretot després dels darrers escandols) i que estic en plè bany de ciència fent el 2n any doctorat de genètica… doncs que després de tant rerefons de ciència durant 5 temporades (si, fins i tot amb els salts temporals, gentilesa de’n Danny Faraday)… que la 6a sigui tota una explicació espiritual … deixa fred a molts “man/woman of science”.

Des d’aquest punt de vista, jo trobo que una mica de mala baba si que han tingut els guionistes, fer servir la plorera com a recurs final, com a ultim cartutxo segur. Però era ben lícit que ho fessin, jo també he caigut en la seva trampa xD i per aquesta part ho agraeixo també.

Tot això no és excusa, ja que queda molt clar que en Jack es torna un “man of faith” completament, demostrat queda dins del Black Rock amb la dinamita i en Ricardus.

En fin, suposo que com diuen aquí (http://blogs.elpais.com/espoiler/2010/05/8-espectadores-en-busca-de-un-final.html) soc dels que va disfrutar al màxim els moments en que els misteris principals eren els de Dharma o los Otros anant i venint de la illa…

26 05 2010
Izinu

Yo despues de este final cada vez ke pienso en Jack diciendo: “Vivir juntos. Morir solos” me emociono!!!!

26 05 2010
Pirada7

Totalment d’acord!! va ser com havia de ser, on no calen les respostes, perquè s’ho poden permetre, van aconseguir una gran emotivitat per la sensació de proximitat que no té preu! i com diu un gran director/actor/guionista…

“..jo tinc una amiga que te una teoria molt interessant sobre el que han significat aquestes sis temporades a la seva vida. Ella sempre ha opinat que la seva relació amb LOST es semblant a la que es pot tenir amb una parella.

Els dos primers anys son idíl·lics. Al tercer any trenques amb ella i jures que no tornaràs a veure-la mai més. Al quart any retornes perquè saps que algo extrany t’uneix. El cinquè és intens i el sisè hi ha grans decepcions i alegries encara que saps que s’ha d’acabar per el bé dels dos.

Perquè LOST, és algo més que una serie, esta tan viva com la seva illa..!”

26 05 2010
Jose Luis

Doncs jo, com molts, vaig fer una descarrega més amb els subtítuls oportuns, clar!

La conclusió que trec es que van viure al “limbo” (illa) durant un temps prudencial,on cadascun ha anat depurant la seva ànima fins a obtenir el pas definitiu cap al cel. El cas de Benjamin Linus és el de l’ànima que es corrumpeix i no obté el “pase” cap al cel, per això queda fora de la església.
Durant tota la serie hem vist com a la illa (el l’imbo) hi ha el bé i el mal fent de les seves per tal de fer els adeptes….

Per a un “ateo” com jo, la filosofia de la serie no m’agrada molt… la trobo desacertada. Però, he de dir que fins a la temporada 5 he disfrutat moltissim.

Salut

26 05 2010
Oscar

Fantàstic!

26 05 2010
Nan

Amen, amic, amen. Difícilment podria haber descrit les meves sensacions millor del que ho has fet tu!

26 05 2010
Albert

Molt d’acord amb la opinió. Us recomano la lectura d’aquesta explicació en un foro. És molt bona, molt més exhaustiva que la dels Amics, idea semblant.
Dit això he de corregir-vos. Des de la temporada 4 que sabem què passa amb els óssos polars. Els porta la iniciativa Dharma per estudiar-ne el comportament. Els posen en les gàbies on la Kate i el Sawyer… 😉
S’entén que en un moment donat, amb la decadència de la iniciativa, els óssos s’escapen de les gàbies i de la illa Hydra, coi, Fi de la raó científica.

26 05 2010
Albert
26 05 2010
Guillem

Estic bastant d’acord amb en Joan Enric, tot i que no em va acabar de convèncer el final. Em va encantar retrobar personatges mig oblidats, com la Rose, en Bernard, en Vincent, la Shannon, en Boone i, en menor mesura, la Charlotte. Però vaig trobar a faltar altres personatges que han estat prou importants durant tota la trama, com Mr. Eko, en Michael i en Walt.
Au, ja m’he quedat tranquil. Fins aviat (dia 3 a BCN!!!)

26 05 2010
Marta Vidal

Totalment d’acord amb tu joan Enric… Ara només em passa pel cap la frase de.. i ara què?
Aisss tinc un buit, aquesta sèria ha marcat un abans i un després de les sèries televisives…
Que gran.
I per mi un final impressionant, que em va fer tenir la pell de gallina durant les quasi 2 hores que va durar.. impressionant!!!

26 05 2010
laie

Namaste!

26 05 2010
Mònica

Totalment d’acord, petonets!!!

26 05 2010
Marina

Jo no he vist mai Lost, però ara me’n has fet venir ganes…

26 05 2010
maite

ets un geni joan enric

26 05 2010
Laia E.

No he vist la sèrie, però l’estic trobant molt interessant.
Qui sap si algun dia m’hi ficaré i m’enganxaré.. Tot i que
si acaba sent així, esperaré que passi la sel·lectivitat…

Salut Amics!

26 05 2010
sisou

només puc dir una cosa

tuuuuu vius al planeta piiiiiiruleta!

26 05 2010
arn

Es un final que creix amb el temps. A molta gent no li ha agradat, però a poc que hi pensis, veus que és molt gran! Coincideixo amb tu 🙂

26 05 2010
Jordi

A mi aquest capítol m’ha anat agradant a mesura que hi donava voltes. I com més voltes i dono, com més discuteixo amb la gent que aquest final és brillant més m’agrada. És molt fàcil dir no han explicat res, doncs no, per això mires Lost i és més qualsevol final del tipus l’illa és blabla hauria estat molt i molt criticat. Per tan, ho han deixat de la millor manera perquè ho pensis que és per tu la illa, un lloc on hem vist l’evolució que han fet molts personatges i ens els hem estimat/odiat.
Aquest final és un final dels personatges en cap cas és un final de la illa.

El que si m’ha decepcionat és capítols anteriors d’aquesta temporada que m’expliquèssin si més no l’origen de la mitologia egipcia i de Dharma. Però això ja és opinió personal.

En fi,me’n alegro de trobar gent que li hagi agradat el final!!!

27 05 2010
totcadaques

Molt bonic el post. I que conste que he plorat amb el capítol, eh?? Però estic totalment desacord amb tu. TOTALMENT. M’ha semblat pleeeee de llocs comuns, hiper musicat, amb una illa que té un tapó pel que s’escapa i torna una llum que no sé ni el que és… Els guionistes ens han venut la moto, la illa és un personatge més i ha tingut un final totalment injust. Què és l’illa, qui és Jacob, per què al final no estaven ni Michael ni Walt, per a què van haver de començar la temporada amb eixe temple cartró pedra que després no ha servit per a res, per què Richard Alpert se’n va tan il·lusionat de la illa si no la seua família va morir fa cent anys i no té a ningú… Buff! Repetisc que m’he emocionat amb el capi, però eixa llum blanca que ha purficat l’esglèsia i sobre tot que Sawyer (gran Sawyer) ha tingut un final nyonyíssim sense ninguna de les seues barbaritats en boca…. I la INICIATIVA DHARMA?? el millor de la sèrie i res de res… I Ben.. com ha passat de ser un malo malíssim al més PARDILLO de la sèrie en una temporada! quina forma de destrossar un personatge.
l’acabo de veure i escric sense ordenar les idees però és tot el que em ve al cap. Demà, dopo reflexió, encara me’n vindran més -de cagades, dic-.
Era com quan a la segona temporada feiem conyes del tipo: “estan tots morts”. Osti, tu…

És com quan vas a una classe de guió i et diuen: “mai,mai, mai, la història ha d’estar un somni dels personatges”. Pues eso.

Menos mal que siempre nos quedaran David Chase y David Simon. AMÉN.

27 05 2010
totcadaques

Aquest vídeo resumeix a la perfecció tot el que vull dir i ara, a aquestes hores, no sé com explicar:

Però, de nou, crec que el post està genial!

27 05 2010
marisa

la teva mare deu estar super orgullosa de tenir un fill com tu.

27 05 2010
Berta

La primera reacció en acabar-se el capítol va ser: “ja està? Doncs m’esperava més”. Després, però, com més hi pensava, més m’agradava. És que potser no és com la vida? Et passes la vida esperant la resposta a moltes coses i, de cop, un dia et mors i ja està, no hi ha res més.

Un 10 per als guionistes. Ma germana, que no va poder veure el capítol, em va dir que 3 persones li havien explicat el final i li havien explicat 3 històries diferents! Qui pugui aconseguir això és, simplement, un geni.

27 05 2010
Majo

Estic completament d’acord en tu. És més, en l’escena del Christian i JAck, Jack erem nosaltres i Christian els guionestes, ja que li diu Christian algo així com que el moment que han estat junts es el moment més important de les seus vides i han creat eixa realitat alternativa per trobar-se. és a dir, som nosaltres els que hem creat esta série…
Per cert, t’he de dir que els ossos polars si tenien una explicació. La iniciativa Dharma de Ben experimentava amb ells.
Bo, s’acabat un món, una vida d’espera de la serie, d’eixa sensació “Lost” de quan acababes una cpítol volies vore’n altre, però t’havies d’espperar una semana, inclús mesos.
Una série ben bonica, que d’alguna manera tenien que resoldre, però que a mi m’han satisfet i m’he fartat de plorar.
L’enyorarem

27 05 2010
m

ben dit!

27 05 2010
Oti

Hola Joan,
Doncs sí, noi, jo vaig tenir l’ocurrència de mirar The End a Cuatro. Amb el pas dels dies, i després de tornar a mirar els dos capítols, passa la decepció, ve la reflexió i comença l’admiració. Ha estat molt i molt bé, fa molta pena que s’hagi acabat. Això sí, quan torni a mirar la sèrie -que ho faré- tindré preparada la insulina per l’escena final a l’església.

27 05 2010
Rosa

maik, totcadaques…estic totalment d’acord amb vosaltres! He plorat com tothom, eh? que jo sóc una noia molt ensucrada però a mi això de les realitats paral·leles sincerament no ho veig massa clar…, el canvi de Ben (personatge fantàstic, és mereixia un final més digne), ah! i que el fum negre i la font on està la llum semblin una aigüera…té el seu delicte….i que tot es solucioni posant un tap…Home!

28 05 2010
jordigasulla

Gràcies, totcadaques, per posar una mica de seny a la conversa…

Senyors, per respecte a la immensa trama de les 6 temporades, havíem d’exigir un final resolutori, digne, genial, imaginatiu, espectacular, multicèntric… Per contra, tot gira entorn en Jack i acaben tots morts (no sabeu quina gràcia em va fer, a les 5 del matí -en directe i versió original-, veure que em deixarien amb aquest pam de nas).

I ho sento mooolt, Joan Enric, però penso que en el capítol final ens hauria d’importar molt més el PER QUÈ que el COM. (a vegades t’estimo però no m’agrades. ;))

Els guionistes no poden fer capítols per explicar-nos allò que volem saber, però se’ls gasten per fer parides com aquesta… http://www.youtube.com/watch?v=YyKyjeRodd4 Doncs què voleu que us digui… A mi m’emprenya. Dec ser un llamp de freak inconformista.

28 05 2010
Dudu

Potser, fan una peli!!!! Sería lògic, doncs tenen un gran públic assegurat que vol més respostes!! Recordeu què va passar amb la sèrie de Twin Peaks? I com va acabar ple d’enigmes? I no gaire més tard en Lynch va fer la película “Twin Peaks: Fire Walk with me” que relata tot el que li va passar a la Laura Palmer durant la seva última setmana de vida, i tot ple de seguidors, com jo, la vam anar a veure, clar!

28 05 2010
Dudu

Per cert… per aquells que s’han quedat perduts, que no saben cap on anar, que són de la quinta dels Amics i que durant el 1990 i el 1991 no van veure Twin Peaks, perquè éren fidels a en Son Goku i a la Bola de Drac, us recomano que la veieu. És boníssima tal i qual…

28 05 2010
feliu23

totalment d’acord. Són molts anys disfrutant de la sèrie i tot té un final. han deixat molts fronts oberts però

3 06 2010
Syf80

Estic amb tu de principi a fi. La sèrie ho és tot, no tant sols un capítol. Lost ha inventat una nova manera de veure televisió. L’espectador d’aquesta sèrie se sentia com el lector actiu d’un llibre narrat amb diferents veus on fins i tot la veu del lector compta per interpretar la història. I seguint amb aquest paral·lelisme… Amb aquesta sèrie tenia la mateixa sensació que tinc quan llegeixo un llibre d’aquells que enganxa tant que no el pots deixar, aquells que fan que t’emportis un totxo tot el dia a la bossa malgrat saber que no tindràs cap moment del dia per a llegir-lo… I normalment, quan arribes al final d’aquest tipus de llibre sempre t’emportes una petita decepció. Has creat tantes expectatives, has imaginat tants finals, que com no podries decepcionar-te? Tanmateix, la decepció més gran és la d’haver-te d’acomiadar dels seus personatges.
Així és com veig jo Lost. Segurament sí que és un final cursi o fàcil, tenint en compte la complexitat de tot el que ens havien anat ensenyant. Però en el fons, per què complicar les coses amb un final rebuscat si la mort, en si mateixa, ja és un final complex i desconegut per tots nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: